Avui, un 26 de gener, a Beniarrés el cel s’ha despertat amb llàgrimes. Els carrers s’han quedat en silenci. I tot el nostre món s’ha fet obscur perquè tu, iaia, has volgut deixar-nos.
Has volgut deixar sols
a l’avi,
als teus fills.
Als teus néts.
A mi.
Has volgut deixar-nos sòls,
però saps que no ens oblidem.
No. No ens oblidem del teu somriure, de les teues mans sense cap arruga com tot el teu cos però treballades per anys. No ens oblidem dels teus cants. De l’obsessió que tenies per tindre el cabell pentinat.
Dels teus menjars i molt menys dels teus llegums, dels macarrons amb llonganissa. (Eren, són i seran els meus preferits).
O quan em pelaves les gambes al dinar de Nadal. El nadal ja no serà igual sense tu, serà silenciós.
No ens oblidem de quan ens contaves les teues experiències d’adolescència. En treballar a La Vetera, quan anaves a Alcoi. Quan feies rogle a les festes del poble per ballar amb els xics i l’avi estava assegut al bar bevent el seu licor de café.
Sempre tan artista i tan presumida.
Ara entenc a qui li semble, i saps que ho dic (ho diré) on siga.
Perquè t’aprecie i t’estime.
Has volgut deixar-nos sòls a la terra
però sé que SEMPRE ens cuidaràs de l’estel qui t’hi trobes.
T’enyorem.
T’estimem.
T’estime iaia.
La Nuesa 